El nostre fruit de la terra, el calçot!!

calçot 

m. [AGA] [LC] Grill de ceba blanca cultivat especialment per a ésser menjat al caliu.

Aquesta es la definició que surt al diccionari de la Llengua Catalana. Com a definició textual la trobo molt correcte però, si fem una definició basada en els sentiments, podria quedar de la següent manera:

calçot 

Vegetal deliciós, cultivat a la nostra terra i cuinat a foc viu. Es menja dempeus, de forma perpendicular al terra i s’acompanya del romesco (salsa feta amb verdures, especies i fruits secs).

Mentre escrivia aquesta definició se m’ha fet la boca aigua. Aquest dissabte varem anar de calçotada a Valls, terra de bons calçots, i varem gaudir d’aquest vegetal exquisit, acompanyat d’un bon romesco, vi de la terra i carn a la brasa.

La calçotada es molt mes que un àpat. Es un sentiment de país, de la terra i de les tradicions centenàries que recull la nostra historia. 

La jubilació als 67 anys

Ahir, a TV3, van entrevistar a l’Oscar Nebreda que, amb 65 anys, s’ha jubilat fa tant sols un mes. La presentadora li va preguntar si li hagués agradat seguir treballant en comptes de jubilar-se i el dibuixant de còmics de la revista EL JUEVES li va respondre que, si hagués conegut una dona amb calerons i s’hi hagués pogut casar, s’hauria jubilat als 24 anys.

Si fins ara ja era complicat arribar a l’edat de jubilació en un estat òptim per poder gaudir del temps lliure, tant sols cal mirar les esqueles dels diaris, imagineu-vos ara que ho han apujat als 67 anys.

Hi haurà molta crisi però, al pas que anem i amb mesures com aquesta, l’edat màxima de vida dels catalans minvarà fins a xifres insospitades. Possiblement a una persona que treballi en un despatx li serà mes fàcil arribar a aquestes edats en una forma física que li permeti, mes o menys, fer la seva feina, però la gent que treballa a la construcció o la metal·lúrgia, per exemple, on es requereix un esforç físic constant, es mes complicat que puguin arribar als 67 anys al 100% de les seves facultats.

Hi ha una opció per poder jubilar-se als 65 anys que es haver cotitzat 38 anys i mig de la teva vida. Amb una simple resta te n’adones que, per cotitzar tants anys, has d’haver començat a treballar als 26 anys i mig i no deixar de cotitzar ni un dia, a no ser que estiguis embarassada o siguis becari/ia que et compten fins a 2 anys de cotització.

Es una mica incoherent. Per un cantó estem demanant que el nostre jovent estudiï, faci un grau, un màster, la especialització, etc.. i per l’altre canto, els hi diem que desprès de tot l’esforç no podran jubilar-se fins als 67 perquè han estudiat massa temps i per tant no han pogut cotitzar 38 anys i mig.

L’Estaca d’en Lluis Llach, tant vigent com el primer dia

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal

mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar. 

Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?

Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! 

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba ben corcada deu ser ja. 

Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,

i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran. 

Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,

que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà... 

Si jo l'estiro fort per aquí... 

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emportà,

ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar 

el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar. 

Si estirem tots, ella caurà... 

Si jo l'estiro fort per aquí... 

L’expresident Jordi Pujol i la Independència

“L'expresident català Jordi Pujol ha contemplat avui, per primera vegada de manera oberta, la independència de Catalunya com una possible “alternativa” davant “la marginació i l'ofec” al qual es vol sotmetre els catalans a l'Espanya actual, i ha dit no veure arguments per oposar-se a un Estat propi.” Entrevista al diari AVUI del 26/01/2011.

Aquest mati, tot dutxant-me, m’ha sobresaltat la noticia que comentaven a la radio, l’expresident Jordi Pujol parlant obertament de la Independència com una opció de país.

Desprès de tants anys ja era hora que parlés clar i català. Fins ara el seu discurs era extremadament moderat i prudent i, tot i que ha fet moltísim per Catalunya, amb la majoria parlamentaria de que ha gaudit Convergència i Unió durant tants anys, crec que podrien haver fet un pas mes en l’autogovern i dur a debat la opció de l’autodeterminació.

A les ultimes eleccions, Convergència i Unió  amb el Sr. Mas al capdavant, ha tret un munt d’escons al parlament; uns escons que , no ens enganyem, contenen part del vot independentista descontent amb altres opcions politiques que formaven el famós tripartit.

La prova esta en que el dia en que el Sr. Mas va sortir al balco de l’hotel Majestic per celebrar la victòria, un grup de seguidors va corejar “Mas President Catalunya Independent”. Van ser tant sols uns segons perquè TV3 es va encarregar de baixar el volum i desprès tant sols se sentia “ Mas President”.

Això hem fa dubtar si aquestes declaracions son realment amb l’objectiu d’engegar processos de debat o simplement utilitzen a referents del país per fer pressió a Madrid i intentar aconseguir mes competències, o minimitzar l’afectació de les Caixes o ves a saber que.

Tant de bo el nostre Govern es faci seves les paraules de l’expresident Pujol i es prengui seriosament les necessitats del país. Ens estan atacant contínuament i no nomes verbalment, sinó amb coses mes delicades com l’economia, la Llengua, etc..

Hi ha mar de fons i per tant cal que el govern treballi de valent, es posicioni i que el Sr. Mas ens expliqui cap a on vol girar el timó que te penjat al despatx de la Generalitat de Catalunya.

La paperera de la Plaça d’Orfila

 Fotografies fetes des de la paperera 

Desprès de mesos d’obres, amb tota la plaça aixecada i un munt de reclamacions dels veïns, finalment les reformes de la plaça d’Orfila s’han donat per acabades. Cada dia teníem que anar amb el nen a veure les excavadores, es veu que les obres son com un parc temàtic pels infants i per la gent gran, i fins que no va estar la plaça acabada varem passar revista diària a la excavadora.

Ahir, tot fent un vol, varem parar-nos al centre de la plaça per fer-ne una valoració i veure com havia quedat. De seguida ens en varem adonar que a la plaça tant sols hi havia una paperera i estava a una cantonada de la mateixa.

Us presento la paperera, la única paperera, de la Plaça d’Orfila de Sant Andreu del Palomar, a Barcelona.

En un primer moment van haver-hi reclamacions perquè afegissin mes bancs i per millorar la gestió del transit però, un cop acabada la plaça, no he sentit ningú que digues res de les papereres. En una plaça d’aquesta mida tindrien que haver-hi, com a mínim, 4 papereres, una a cada cantonada.

Mes val invertir els calerons municipals en papereres que en parterres moderns, com els que han muntat a una cantonada de la plaça.