divendres, 12 de novembre del 2010

Monges netejant un altar i llibret del 1953


Aquests últims dies hi ha hagut rebombori per unes imatges que es van emetre durant tot el circ muntat per la visita del Papa. En aquestes imatges es veien a quatre monges netejant l’altar de la Sagrada Família on, minuts abans, el Papa havia escampat oli consagrat. Aquest va ser un dels únics papers que va jugar la dona en la famosa cerimònia de consagració de la Sagrada Família.

Per acabar-ho d’arrodonir, a l’endemà, van entrevistar a una de les monges per la polèmica que s’havia creat i el discurs d’aquesta bona dona semblava que s’hagués quedat congelat 50 anys enrere.

Avui, per casualitat, m’han fet arribar un correu electrònic amb un llibret on s’explica el paper de la dona respecte al seu marit publicat l’any 1953. No cal a dir que llegir-lo m’ha fet sentir vergonya aliena pel fet ser home, però escoltant el discurs de la monja i el paper que tenen les dones a l’església, crec que alguns paràgrafs del llibret, en alguns àmbits, segueix vigent. Lamentable!!

El llibret en qüestió:


dimecres, 10 de novembre del 2010

L'SGAE i el cànon digital


“La Generalitat, a través de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, reclamarà a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) la devolució dels imports que l'administració catalana ha pagat en concepte de cànon digital.” – LA VANGUARDIA.

Considero que es un gran pas per posar les coses al seu lloc, sobretot pel que fa als abusos que s’han produït cobrant un cànon injust i aleatori, que tant sols busca l’enriquiment d’uns quants i no el benefici dels artistes, que es a qui teòricament representa l’SGAE.

Aquesta maniobra de la Generalitat de Catalunya be donada per la sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que declara il·legal l'aplicació del cànon digital en empreses, professionals i administracions, tot i que (com diria l’Artur Mas del “Polònia”) el cànon encara es mante per als consumidors.

Tot es començar i, ara que el cànon ja esta tocat i que a l’SGAE li toca desembutxacar una milionada per cobrir les demandes dels Ajuntaments i empreses, voldria pensar que es vetllarà perquè es deixi de cobrar als establiments per escoltar la radio, que les tasses que la SGAE imposa a les festes majors del pobles sigui raonable i que aquestes no facin minvar considerablement el pressupost de les mateixes,  que es deixin de cobrar canons per representar una obra de teatre a primària, que es deixin de cobrar canons a les festes benèfiques, etc...

Estic totalment d’acord en que s’ha de protegir la feina dels Autors i Editors i hem de vetllar perquè els que valen puguin viure d’això, però d’una forma raonable i no al tot si val per guanyar diners.

Tot es començar i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha posat la primera pedra.

Articles relacionats:


dimarts, 9 de novembre del 2010

El poble Saharaui i l’herència Espanyola


El Sàhara Occidental, un territori ric en ferro i fosfats i un dels menys poblats del mon segons les estadístiques, en època colonitzadora, deuria ser com un caramel per un nen. 

Amb aquesta definició tant temptadora, l’any 1885 els colonitzadors Espanyols prenen possessió del Sàhara Occidental, l’any 1900 se’n fixen les fronteres i l’any 1958 el Sàhara passa a ser província Espanyola. Durant tots aquests anys, i com a  la resta de colònies, el país colonitzador explota els recursos de la zona conquerida i utilitza els seus habitants autòctons pel seus menesters.

L’any 1975 quan, per les pressions del Marroc i Mauritània i amb la Marxa Verda (estratègia del Marroc amb la intenció d’ocupar el Sàhara Espanyol), s’estableix una administració tripartida formada per Espanya, el Marroc i Mauritània. L’any 1976 Espanya abandona definitivament la colònia deixant-la a la seva sort i ocupada pel Marroc i Mauritània. El poble Saharaui, com a poble autòcton i sobirà, i a través del Frente Polisario, declara la República Àrab Democràtica Saharaui i comença la seva guerra particular per alliberar els seus territoris d’aquest dos països.

L’any 1979 Mauritània firma la pau i es retira del conflicte i el Marroc ocupa definitivament els territoris utilitzant bombes i armament pesant, matant gran part de la població i obligant a la majoria a exiliar-se al desert. L’any 1991 es firma un alto al foc potenciat per la ONU que estableix la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum en el Sahara Occidental, que s’hauria d’haver celebrat l’any 1992.

A dia d’avui, el Sahara Occidental segueix ocupat pel Marroc, s’hi han edificat murs a diferents zones per evitar els atacs del Frente Polissario, el proces d’autodeterminació esta congelat i les protestes i conflictes violents es repeteixen diàriament.

Ahir la policia Marroquina va desallotjar un campament Saharaui a les afores de El Aaiún a la força, provocant disturbis a la ciutat on policies i ciutadans marroquins es van enfrontar als Saharauis. Com sempre las premsa no ha pogut accedir a la zona de conflicte per informar sobre els que ha succeït.

Veient com ha anat la historia, queda clar que ningú te la intenció de moure un dit pel poble Saharaui, ni pel compliment del drets humans, ni per la llibertat d’expressió, ni per la veu d’un poble que ha patit primer la colonització Espanyola, després la descolonització Espanyola i finalment la colonització Marroquina. Ara be, si uns Marroquins planten una bandera Marroquina a l’illa de “Perejil” hi envien l’exèrcit, però es clar, solucionar d’una vegada per totes i de forma democràtica i pacifica un conflicte del qual l’Estat Espanyol en te part de culpa, això si que no.

Crec que tots els pobles tenen dret a decidir sobre el seu futur i per molt que els dirigents s’entestin a dibuixar fronteres amb bolígraf sobre un mapa, sempre hi haurà una veu que reclami el dret a decidir.

Llegir aquestes noticies i escriure un post sobre elles, et fa pensar que el mon esta molt malament i que tot es mou per interessos econòmics i politics. No importen les persones, ni els pobles, que realment son els que pateixen aquestes decisions.

divendres, 5 de novembre del 2010

Barcelona i el Papa de Roma

Que ens esta passant?

Que ens hem tornat boixos?

Si teòricament vivim en un Estat Laic, no entenc tota la parafernàlia que envolta la visita del representant de l’Església Catòlica. El fet que el rebin les autoritats com a Cap d’Estat, que Barcelona en plena crisi hagi d’assumir part del cost de la seguretat, que la televisió publica Catalana (TV3) retransmeti en directe amb programes especials tot el recorregut i la missa que oficiarà a la Sagrada Família i que els veïns de la zona tinguin dificultats per accedir a les seves vivendes hem fa pensar que la teoria de l’Estat Laic es tant sols paper mullat i per quedar be de cara a la galeria.

Ah, i  el Sr. Rajoy ha afirmat que el fet de que el Papa faci part de la Missa en Català es el millor que li ha passat a la nostra llengua. Quin pebrots!! El millor que li ha passat a la nostra llengua es la persistència dels Catalans i de les Catalanes per no deixar en l’oblit la nostra cultura i les nostres arrels, demostrant que ni la censura, ni la prohibició en plena Guerra Civil, ni la repressió per part de l’Estat Espanyol abans i desprès de la transició, poden fer desaparèixer la Llengua de tot un territori.

Hi haurà gent que voldrà assistir a la Missa de la Sagrada Família i el seguici del “papamobil” i o trobo perfecte i totalment respectable, però hem sobra tota la resta.

JO NO T’ESPERO

dimecres, 3 de novembre del 2010

Torre de Vuit dels Castellers de Vilafranca


Veure un castell a plaça, en directe o per TV, et fa posar la pell de gallina i t’entren ganes de plorar de l’emoció que et transmet. Símbol de la nostra cultura i de la nostra terra, es un exemple de treball en equip, esforç i sacrifici.

Hem d’agrair que TV3, a traves del canal 33, faci difusió del mon casteller amb el programa Quarts de nou, i mes ara que s’ha presentat la candidatura dels castells com a  patrimoni immaterial de la humanitat.

Aquest cap de setmana, una vegada mes, el mon dels Castells ha fet historia. En aquest cas els Castellers de Vilafranca han descarregat la torre de vuit, un castell fins ara inèdit i d’una gran dificultat tècnica. Guaiteu si n’era de complicat que l’anomenaven “la bestia indomable”. 



Moltes felicitats Vilafranca!!