dilluns, 31 de gener del 2011

El nostre fruit de la terra, el calçot!!


calçot 
m. [AGA] [LC] Grill de ceba blanca cultivat especialment per a ésser menjat al caliu.

Aquesta es la definició que surt al diccionari de la Llengua Catalana. Com a definició textual la trobo molt correcte però, si fem una definició basada en els sentiments, podria quedar de la següent manera:

calçot 
Vegetal deliciós, cultivat a la nostra terra i cuinat a foc viu. Es menja dempeus, de forma perpendicular al terra i s’acompanya del romesco (salsa feta amb verdures, especies i fruits secs).

Mentre escrivia aquesta definició se m’ha fet la boca aigua. Aquest dissabte varem anar de calçotada a Valls, terra de bons calçots, i varem gaudir d’aquest vegetal exquisit, acompanyat d’un bon romesco, vi de la terra i carn a la brasa.


La calçotada es molt mes que un àpat. Es un sentiment de país, de la terra i de les tradicions centenàries que recull la nostra historia. 

divendres, 28 de gener del 2011

La jubilació als 67 anys


Ahir, a TV3, van entrevistar a l’Oscar Nebreda que, amb 65 anys, s’ha jubilat fa tant sols un mes. La presentadora li va preguntar si li hagués agradat seguir treballant en comptes de jubilar-se i el dibuixant de còmics de la revista EL JUEVES li va respondre que, si hagués conegut una dona amb calerons i s’hi hagués pogut casar, s’hauria jubilat als 24 anys.

Si fins ara ja era complicat arribar a l’edat de jubilació en un estat òptim per poder gaudir del temps lliure, tant sols cal mirar les esqueles dels diaris, imagineu-vos ara que ho han apujat als 67 anys.

Hi haurà molta crisi però, al pas que anem i amb mesures com aquesta, l’edat màxima de vida dels catalans minvarà fins a xifres insospitades. Possiblement a una persona que treballi en un despatx li serà mes fàcil arribar a aquestes edats en una forma física que li permeti, mes o menys, fer la seva feina, però la gent que treballa a la construcció o la metal·lúrgia, per exemple, on es requereix un esforç físic constant, es mes complicat que puguin arribar als 67 anys al 100% de les seves facultats.

Hi ha una opció per poder jubilar-se als 65 anys que es haver cotitzat 38 anys i mig de la teva vida. Amb una simple resta te n’adones que, per cotitzar tants anys, has d’haver començat a treballar als 26 anys i mig i no deixar de cotitzar ni un dia, a no ser que estiguis embarassada o siguis becari/ia que et compten fins a 2 anys de cotització.

Es una mica incoherent. Per un cantó estem demanant que el nostre jovent estudiï, faci un grau, un màster, la especialització, etc.. i per l’altre canto, els hi diem que desprès de tot l’esforç no podran jubilar-se fins als 67 perquè han estudiat massa temps i per tant no han pogut cotitzar 38 anys i mig.

dijous, 27 de gener del 2011

L’Estaca d’en Lluis Llach, tant vigent com el primer dia


L'avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar. 
Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! 

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba ben corcada deu ser ja. 
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran. 
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà... 
Si jo l'estiro fort per aquí... 

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar 
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar. 

Si estirem tots, ella caurà... 
Si jo l'estiro fort per aquí... 

dimecres, 26 de gener del 2011

L’expresident Jordi Pujol i la Independència


“L'expresident català Jordi Pujol ha contemplat avui, per primera vegada de manera oberta, la independència de Catalunya com una possible “alternativa” davant “la marginació i l'ofec” al qual es vol sotmetre els catalans a l'Espanya actual, i ha dit no veure arguments per oposar-se a un Estat propi.” Entrevista al diari AVUI del 26/01/2011.

Aquest mati, tot dutxant-me, m’ha sobresaltat la noticia que comentaven a la radio, l’expresident Jordi Pujol parlant obertament de la Independència com una opció de país.

Desprès de tants anys ja era hora que parlés clar i català. Fins ara el seu discurs era extremadament moderat i prudent i, tot i que ha fet moltísim per Catalunya, amb la majoria parlamentaria de que ha gaudit Convergència i Unió durant tants anys, crec que podrien haver fet un pas mes en l’autogovern i dur a debat la opció de l’autodeterminació.

A les ultimes eleccions, Convergència i Unió  amb el Sr. Mas al capdavant, ha tret un munt d’escons al parlament; uns escons que , no ens enganyem, contenen part del vot independentista descontent amb altres opcions politiques que formaven el famós tripartit.

La prova esta en que el dia en que el Sr. Mas va sortir al balco de l’hotel Majestic per celebrar la victòria, un grup de seguidors va corejar “Mas President Catalunya Independent”. Van ser tant sols uns segons perquè TV3 es va encarregar de baixar el volum i desprès tant sols se sentia “ Mas President”.

Això hem fa dubtar si aquestes declaracions son realment amb l’objectiu d’engegar processos de debat o simplement utilitzen a referents del país per fer pressió a Madrid i intentar aconseguir mes competències, o minimitzar l’afectació de les Caixes o ves a saber que.

Tant de bo el nostre Govern es faci seves les paraules de l’expresident Pujol i es prengui seriosament les necessitats del país. Ens estan atacant contínuament i no nomes verbalment, sinó amb coses mes delicades com l’economia, la Llengua, etc..

Hi ha mar de fons i per tant cal que el govern treballi de valent, es posicioni i que el Sr. Mas ens expliqui cap a on vol girar el timó que te penjat al despatx de la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 24 de gener del 2011

La paperera de la Plaça d’Orfila

 Fotografies fetes des de la paperera 

Desprès de mesos d’obres, amb tota la plaça aixecada i un munt de reclamacions dels veïns, finalment les reformes de la plaça d’Orfila s’han donat per acabades. Cada dia teníem que anar amb el nen a veure les excavadores, es veu que les obres son com un parc temàtic pels infants i per la gent gran, i fins que no va estar la plaça acabada varem passar revista diària a la excavadora.

Ahir, tot fent un vol, varem parar-nos al centre de la plaça per fer-ne una valoració i veure com havia quedat. De seguida ens en varem adonar que a la plaça tant sols hi havia una paperera i estava a una cantonada de la mateixa.

Us presento la paperera, la única paperera, de la Plaça d’Orfila de Sant Andreu del Palomar, a Barcelona.

En un primer moment van haver-hi reclamacions perquè afegissin mes bancs i per millorar la gestió del transit però, un cop acabada la plaça, no he sentit ningú que digues res de les papereres. En una plaça d’aquesta mida tindrien que haver-hi, com a mínim, 4 papereres, una a cada cantonada.

Mes val invertir els calerons municipals en papereres que en parterres moderns, com els que han muntat a una cantonada de la plaça.

divendres, 21 de gener del 2011

Els Mossos d’Esquadra al CSI New York


“Quan un promotor català de locals d’oci es trobat mort al seu apartament de Nova York, el cas es converteix en un assumpte internacional. El detectiu Mac Taylor, protagonista de la sèrie CSI: New York i que interpreta l’actor Gary Sinise, s’ha d’enfrontar burocràticament al cap de la Policia Científica dels Mossos d'Esquadra de Barcelona per poder ajuntar les peces d’aquest enigmàtic cas.”  Extret de LA VANGUARDIA.

Es veu que aquest episodi es va emetre als Estats Units el 14 de gener. M’ha sorprès que els guionistes de la sèrie americana no parlessin de Policia Nacional o Guardia Civil, que son mes coneguts, i en canvi es fessin reso de la Policia Catalana. Hem sembla collonut que es facin ressò de la realitat del nostre país. 

El que no he entès i m’ha semblat poc encertat es el final de la noticia de LA VANGUARDIA, on diu textualment “ el que mes sorprendrà a aquells que visualitzin el vídeo del capítol serà el poc accent català que te el suposat mosso Héctor Vargas”.

De quin accent parlen? Anglès amb accent Català? Castellà amb accent Català?. A Catalunya som bilingües i, per molt que a fora del país es pensin que aquí no sabem parlar Espanyol per culpa del Català, parlem a la perfecció els dos idiomes i fins i tot estudiem Anglès.

Us deixo l’enllaç de la noticia:

dijous, 20 de gener del 2011

El Català al Senat


Dimarts passat, per primera vegada, vaig sentir per la radio a un polític parlant en Català al Senat Espanyol. Primer sentint la traducció simultània a l’Espanyol i desprès el so directe de l’orador que feia un discurs en Català.

Donada la tensió actual existent entre Catalunya i l’Estat Espanyol, vaig trobar interessant aquest pas que, en el format actual d’Estat Espanyol, no fa mes que normalitzar una cosa que estava pendent des de la transició. Però una cosa tant normal com la utilització de les llengües cooficials als espais de debat s’ha transformat en munició per carregar contra Catalunya.

Del PP ja era d’esperar, tot ho justifiquen dient que els traductors costen molts diners i que, mentre els Espanyols passen gana, l’Estat es dedica a malgastar diners en foteses. Els que hem sembla que no ho tenen gaire clar sol els del PSOE que, mentre s’omplen la boca parlant d’un futur Estat Federal, també s’han afegit al carro de la critica contra l’ús de les llengües cooficials al Senat.

Si el problema es la despesa en traductors, el que haurien de fer tots aquets partits, que carreguen contra Catalunya, es anular els sous vitalicis d’expresidents del govern que pertanyen o pertanyien als seus partits i que actualment combinen amb sous estratosfèrics del sector privat. També podrien limitar els sous de diversos membres dels seus partits que, al tenir 5 càrrecs o mes, cobren fortunes i d’aquesta manera poder destinar aquests recursos a solucionar tots aquests problemes que, segons ells, ocasiona Catalunya pel sol fet d’existir.

A “l’Espanya Plural”, com ells li diuen, es dediquen a tapar les seves misèries i mentides creant conflictes, habitualment inexistents, i culpant de tots els mals d’Espanya a Catalunya. Una Catalunya que, cal recordar-ho, aporta a les arques de l’Estat  un munt de calerons.

Aquestes actituds no fan mes que eixamplar l'esquerda que hi ha entre l’Estat Espanyol i Catalunya. Tant costa respectar els nostres drets, la nostra llengua i la nostra cultura? I si no es així, perquè no ens deixen exercir el nostre dret a decidir com a poble sobirà?

Fa un temps van dir que Catalunya ja no depenia d’Espanya pel que fa a importar productes Catalans. Que els productors Catalans havien girat el binocle cap al Nord i gran part de les exportacions Catalanes ja es feien fora d’Espanya. La Independència econòmica es el primer pas per poder plantejar-nos altre fites en l’autogovern.

La relació entre Catalunya i Espanya hem recorda a les esquerdes que es fan al gel àrtic. S’obre una esquerda i durant unes hores no es pot passar perquè es molt ample i un extrem i l’altre estan separats per un munt de metres d’aigua. Durant la nit l’aigua es gela i al mati següent ja es pot passar d’un canto a l’altre.

Però arribarà un dia en que l'esquerda al gel serà tan gran, que ja no hi haurà forma de que, durant la nit, es torni a gelar l’aigua que separa els extrems de l'esquerda.

dimecres, 19 de gener del 2011

Les antigues cabines telefòniques

Cabina Telefònica de Queralbs

Amb l’augment en l’ús de la telefonia Mobil, on el 99% de la gent te un telèfon Mobil, les cabines telefòniques als carrers han perdut clientela. Encara recordo quan havies de fer cua per poder trucar i et tornaves boig buscant canvi per poder utilitzar la cabina i que no se t‘empasses mes dinerets dels que consumies.

Les cabines que podem veure actualment no estan preparades per insonoritzar-te del soroll del carrer, estan plenes d’anuncis de comerciants i han perdut una mica d’encant.

Però encara queden reductes on podem trobar una cabina de les autèntiques, una d’aquelles cabines en les que et refugiaves si plovia i que, quan trucaves, et podies recolzar al taulell que tenien just a sota del telèfon.

Aquest Nadal, passejant per Queralbs, vaig quedar enlluernat al trobar a la plaça de la vila una cabina de les d’abans. Va ser com viatjar al passat i no me’n vaig poder estar de fotografiar-la per poder escriure un article al bloc.

Amb tantes modernitats, quan trobes algun element que et recorda a la teva infància, no pots evitar comparar el que tenim avui i el que teníem anys enrere i t’entra una nostàlgia que costa de pair. Ens fem grans i hem d’aprofitar i gaudir cada moment i cada pas que fem.

dimarts, 18 de gener del 2011

El Puigmal, un crit per la llibertat!!

Desprès d’anys d'inactivitat muntanyenca, tot d’una, se’m va despertar el cuquet de la panxa i vaig sentir la necessitat d’agafar el cotxe, marxar ben lluny de Barcelona i respirar una miqueta d’aire pur. Tenir fills et fa replantejar tot el que fas, sobretot mentre son petits, però aquestes vacances de Nadal vaig decidir posar-me les botes i tornar a la muntanya.

El primer cim que hem va venir al cap va ser el Turo de L’home, un cim mític i al ben mig del massís del Montseny. El turo de l’Home te una alçada de 1.706,7 m sobre el nivell del mar i hem va servir per provar com estava de forma. Dos anys abans l’havia fet amb el petit a la motxilla però aquest cop era diferent, un dia entre setmana i tot gelat.

Realment la tranquil·litat que vaig trobar hem va omplir les piles per tot l’any i, per rematar-ho, varem baixar a Cardedeu a dinar un menú de 10€. Desprès de la caminada i amb el fred que feia, el dinar i el talladet final van entrar de collons.

Un cop vaig veure que continuava en forma, va agafar mes força la proposta de meu germà, fer el Puigmal Hivernal. El Puigmal te una alçada de 2.909,6 m i al hivern acostuma a estar nevat i/o gelat, cosa que fa mes dificultós l’ascens i poder fer cim.
 
Fer el Puigmal, amb la que esta caient al país, es va transformar per mi en un símbol, volia bolcar tot el meu esforç per poder fer cim i simbòlicament representar l’esforç que cal fer a Catalunya per reclamar els nostres drets. Volia cridar Llibertat al costat de la creu que hi ha a 2906,6 m, al cim del Puigmal.

Però aquest any la neu a brillat per la seva absència i pujant per Fontalba, no varem trobar gel fins al tram final del cim. Tot i ser un ascens dur, amb uns vents de collons, el fet que no hi hagués gel va facilitar les coses. La vista del Pedraforca nevat, des de l’últim tram fins al cim, va ser espectacular.

Un cop al cim, fotografia de rigor i debat de per on baixar, tornar per Fontalba o baixar cap a Nuria?. Finalment varem decidir baixar cap a Nuria i va ser espectacular. Des del cim fins a les pistes d’esquí era una llengua de gel. La baixada amb grampons va ser al·lucinant.
Aquest dos cims m’han carregat les piles i poder fer el cim del Puigmal, amb el simbolisme de país que representa, no te preu.

divendres, 14 de gener del 2011

Carril Bus/Taxi/Moto a Barcelona, per quan?


Barcelona es caracteritza per la gran quantitat de motos que circulen pels seus carrers. Segons he pogut veure remenant per Internet, l’any 2009 a Barcelona hi havien 290.341 motos comptabilitzades. Crec que aquesta es una xifra prou important com per plantejar mesures especifiques en la gestió de la mobilitat a la ciutat.


No fa gaire, es van pintar unes zones especifiques perquè les motos poguessin parar als semàfors per davant dels cotxes. Això esta molt be però, com t’ho fas per arribar fins aquesta zona reservada si no pots anar pel carril bus o entre els cotxes?

Fa un parell de dies, com que les arques de la ciutat estan com estan, va ser dia de recaptació a costa dels motoristes que circulem per Barcelona. Hi havia Guardia Urbana al carrer Aragó i a l’Avinguda Meridiana fent parar a tots els motoristes que circulaven pel carril bus.

Jo vaig ser un dels que van parar i multa al canto. 45 euros si ho pagues dins del termini voluntari o 90 euros si ho pagues fora del termini voluntari.  He de dir que el carril bus era buit i no hi havia ningun taxi,  ni ningun autobús. Esta clar que el codi de circulació prohibeix circular per un carril reservat i que per tant el Guardia Urbà feia la seva feina, però amb la quantitat de motos que circulen per la ciutat, caldria replantejar la política de mobilitat.

Si totes les motos, 290.000 mínim, circulessin de la mateixa manera que els cotxes, en fila i sense avançar i no entressin al carril bus, no es obvi que col·lapsarien la ciutat? I si tots els motoristes decidissin agafar el cotxe, no es també obvi que col·lapsarien la ciutat?

L’Ajuntament de Barcelona tindria que entendre que el fet que Barcelona sigui la ciutat de les motos, ajuda a descongestionar el transit i per tant tindrien que donar mes facilitats a les motos per no ampliar els embussos habituals a Barna.

Fa un temps es va dir que volien fer un dels carrils, de les grans vies de la ciutat, mes ample perquè les motos poguessin circular a traves del cotxes i d’aquesta manera millorar la circulació. De moment, que jo sàpiga, d’això res de res.

Jo aposto per regular un carril bus/taxi/moto, on les motos poguessin circular lliurement i d’aquesta manera agilitzar la circulació a la ciutat de Barcelona.

dijous, 13 de gener del 2011

La Masia del Barça i la immersió lingüística


El Futbol Club Barcelona, de sempre, ha estat un símbol de Catalanitat i de tarannà d’un país. Cada partit al Camp Nou podem veure el mantell d’estelades i senyeres que onegen al vent a les graderies de l’estadi i com el Barça, mentre altres equips de la LFP duen la bandera espanyola a la samarreta, du amb orgull la senyera al clatell.

Aquests dies esta en boca de tothom el gran èxit de la Masia en la formació esportiva de nois i noies, degut a que els tres nominats a la pilota d’or han estat tres jugadors del primer equip del Barça formats a la cantera, en Mesi, en Xavi i l’Iniesta.

Podem parlar d’un gran èxit esportiu però, com pot ser que nois que van arribar a la Masia amb 15 anys, la Masia entenent-la com a una escola on a mes de jugar a futbol realitzen els seu estudis acadèmics, no parlin ni una paraula en Català?

El Futbol Club Barcelona, com a Club de referència a Catalunya i a nivell mundial, no es pot permetre que la seva escola obvïi la immersió lingüística a les seves aules. Una immersió lingüística que crec que es imprescindible pel país i mes amb la que esta caient contra el Català.

Encara recordo com, tot i no ser nois de La Masia i ser bascos, en Txiki Begiristain o en Jose Mari Bakero parlaven en Català amb els mitjans de comunicació d’aquí i com s’esforçaven i s’esforcen per entendre i parlar en la nostra llengua.

No pot ser que en Pedro, en Mesi o l’Iniesta no siguin capaços d’articular ni una paraula en Català. Han crescut i han estat formats a Catalunya i per tant tindrien que tenir el català com a segona llengua com a mínim.

Per molt que en Guardiola digui ”el guanyador es” a l’entrega de la pilota d’or a Zurich, mentre a La Masia no s’ensenyi el Català als nois i noies que formen, aquesta serà una assignatura pendent per al millor club del mon.

dimarts, 11 de gener del 2011

Amors platònics


Qui no recorda aquells amors de joventut, habitualment no correspostos, que ens feien somiar i ens feien sentir papallones a l’estomac?. Semblava com si el mon comences i acabes en aquella noia, la noia, i per mes que ho intentessis, no podies treure-te-la del cap.

El fet de que no fos un amor correspost i que a mes acabes sortint amb algú de la colla, et feia passar moments molt amargs i pensaves que allò era el final. Escoltaves una cançó i ella n’era la protagonista, veies una pel·lícula i tres quarts del mateix i així fins que, per coses de la vida, uns i altres varem agafar camins diferents.

Però ningú comptava amb les noves tecnologies i, un bon dia, navegant pel Facebook, et trobes que un amic o conegut te com a amiga aquella noia que, 20 anys enrere, et va trencar el cor al no ser correspost el teu amor platònic adolescent. Li demanes amistat i te l’accepta.

Arribat a aquest punt, te n’adones del temps que vas perdre enamorant-te platònicament d’una persona per la qual tu n’eres invisible. Als 15 anys no ets conscient del munt de noies guapes i encantadores que t’envolten, tant sols penses en el teu amor platònic.

Actualment ja no tinc Facebook, el concepte amic queda molt diluït en aquest tipus de xarxes i va arribar un punt en que tot era massa superficial.

El millor de tot va ser quan vaig desactivar el meu compte de Facebook. No us podeu imaginar l’alleujament interior i el pes que hem vaig treure de sobre doncs, en aquell moment, vaig ser jo el que va poder decidir finalitzar el contacte amb els amors platònics de joventut. 

dilluns, 10 de gener del 2011

LES REBAIXES – Realment hi ha crisi?


Diàriament rebem un bombardeig d’informacions que ens expliquen com esta el país,  l’economia, el sector de la construcció, la venda de pisos, l’atur, les retallades del govern i, en poques paraules, la famosa crisi que te el país paralitzat. La sensació que tinc es que estem molt malament i que, tot i tenir la sort de tenir feina, visc amb preocupació pel futur i les conseqüències que pugui dur associades l’estat de crisi econòmica actual.

Però per una altra banda, penso que som pocs els que tenim aquesta sensació i que la gent, tinguin feina o estiguin a l’atur, segueix duent el ritme de vida que duien abans de la crisi.

La imatge clara la trobem en el primer dia de rebaixes. Si a les festes de Nadal els comerços i les grans superfícies eren plenes de gent comprant regals sense mirar gaire la depesa, cosa que ja hem va sorprendre, nomes cal fer un volt pel Corte Ingles, Decathlon, Media Market, etc .. per veure que la gent gasta amb el pretext que ara es mes barat.

L’altre dia sortia al diari que els Catalans gastarem una mitjana de 100 euros per cap a les rebaixes d’hivern. Nomes cal que feu números per veure que estem parlant d’una xifra aproximada, contant que som uns 7 milions de Catalans, de 700 milions d’euros.

Cada cop que veig a les botigues gent normal i corrent que paga amb “VISA Oro” m’agafen tots els mals. No aprenem del errors i la gent s’endeuta sense parar, sigui amb crèdits puntuals o amb la VISA.

Cada cop tinc mes dubtes de si estem en estat de crisi galopant o si els mitjans de comunicació i els politics s’encarreguen de crear aquest estat de por general. Realment, veient com gasta la gent, o no hi ha crisi o hem perdut el nord i això tant sols es el principi de la crisi econòmica.