Qui no recorda aquells amors de joventut, habitualment no correspostos, que ens feien somiar i ens feien sentir papallones a l’estomac?. Semblava com si el mon comences i acabes en aquella noia, la noia, i per mes que ho intentessis, no podies treure-te-la del cap.
El fet de que no fos un amor correspost i que a mes acabes sortint amb algú de la colla, et feia passar moments molt amargs i pensaves que allò era el final. Escoltaves una cançó i ella n’era la protagonista, veies una pel·lícula i tres quarts del mateix i així fins que, per coses de la vida, uns i altres varem agafar camins diferents.
Però ningú comptava amb les noves tecnologies i, un bon dia, navegant pel Facebook, et trobes que un amic o conegut te com a amiga aquella noia que, 20 anys enrere, et va trencar el cor al no ser correspost el teu amor platònic adolescent. Li demanes amistat i te l’accepta.
Arribat a aquest punt, te n’adones del temps que vas perdre enamorant-te platònicament d’una persona per la qual tu n’eres invisible. Als 15 anys no ets conscient del munt de noies guapes i encantadores que t’envolten, tant sols penses en el teu amor platònic.
Actualment ja no tinc Facebook, el concepte amic queda molt diluït en aquest tipus de xarxes i va arribar un punt en que tot era massa superficial.
El millor de tot va ser quan vaig desactivar el meu compte de Facebook. No us podeu imaginar l’alleujament interior i el pes que hem vaig treure de sobre doncs, en aquell moment, vaig ser jo el que va poder decidir finalitzar el contacte amb els amors platònics de joventut.
9 comentaris:
Quins temps aquells que els amors platònics et feien somniar!! Aiiiins... Però sort que també s'acaba aquesta època, perquè collons... que dura que era!! Els nervis et cargolaven la panxa, estaves tot el dia els núvols, estaves molt i molt sensible... i fins i tot quedaves desganada (perdies ben bé 5kg, bueno.. això ara també aniria bé!)
I pel què fa el facebook... jo hi estic bastant enganxada, hi passo moltes estones.
Jo va arribar un moment en que no podia separar entre amics, coneguts, familia, etc .. i vaig decidir treballar les amistats en persona. A mes, quan demanaves amistat a algu i et rebutjava, doncs era un pel depriment.
Aquesta gent que te 700 contactes es una pasada, si son tots amics deu ni do quina colla.
A mi el Facebook m'atabalava, em prenia temps i a sobre m'avorria, o sigui que vaig durar 4 dies.
Pel que fa als enamoraments de joventut, doncs mira, també tenien la seva gràcia. :)
Hola Cromlec, a mi no hem faria res tornar enrere, sento enyorança, d’aquells anys en que com molt be descriu MeiA "els nervis hem cargolaven la panxa, estava tot el dia als núvols, sensible..."
Durant aquells anys no m’amoïnava res, era la persona mes feliç del mon. Qui s’imaginava , ens aquells anys, que la vida era tan dura i complicada.
Salut.
Mmmmm, què dolços eren els amors platònics! Jo crec que és eixa part de "masoquisme" que tenien els feia especialment encantadors, no creus?
Ah! els amors platònics (o no tan platònics) de joventud
Penso que és millor no retrobar-los i que formin part del passat i del record per sempre més
salut i peles
Gregori: Totalment d'acord amb tu. Per això l'apunt final de l'article on explico, si els has retrobat de nou, el plaer que dona poder ser tu el que decideixes aquest cop acabar amb el contacte.
Maria: Tot era un mon bastant surrealista, però quan et rebutjaven era bastant fotut.
Sembla un ajust de comptes. Tant de mal li feren aquells amors?
Jpmerch: Quan ets adolescent i et quedes realment embaladit quan mires una noia, et treu la gana quan estas al costat d'ella, somies en la possibilitat de compartir el teu futur amb ella i aquest enamorament no es correspost, es molt doloros.
Jo no ho entenc com un ajust de comptes, sencillament com una manera de tancar portes del passat, amors platonics inclosos que, com diu en Gregori Samsa, es millor no retrobar-los.
Publica un comentari a l'entrada