divendres, 23 d’octubre de 2009

Un oasi en mig del desert

Cada mati agafo el diari ADN a l’entrada del metro per fer mes amè el meu viatge cap a la feina. On abans hi havia tres piles de diaris diferents amb 3 persones que els repartien, ara tant sols n’hi ha dos , l’ADN i el QUE, amb una noia encarregada de tots dos diaris.

Com que fins a fa poc anava amb moto, ja no recordava el que es empapar-te de l’actualitat amb un diari gratuït en el llarg viatge per la jungla de l’asfalt.

Durant el temps que porto en la meva reentrada al mon del transport públic, he vist un munt d’actituds que no m’agraden, que detesto. No se si es que soc un pel asocial, però la societat on visc cada cop hem sembla mes surrealista i contraria a la meva forma de pensar i veure la vida.

Però sempre hi ha una excepció que hem fa pensar que encara hi ha esperances. Aquest mati la noia que s’encarrega dels diaris a l’entrada del metro, estava ajudant a un noi amb Síndrome de Down a guardar el diari a la motxilla.

Veure això m’ha reconfortat per tot el dia. Encara hi ha esperances.