dimarts, 30 de novembre del 2010

Encara no m’he tret el pitet!!


FC Barcelona 5 – Real Madrid 0

Quin dilluns mes llarg!! Tot el dia treballant i sense poder deixar de pensar en el tros de partit que es jugava ahir a la nit. Finalment van arribar les 20:00h i varem poder asseure’ns davant del televisor d’un bar, amb una cervesa a la ma, tot petant la xerrada per fer mes amè el temps d’espera.

Quines dues hores de futbol, quin nivell, quin toc de pilota i quin estil. Aquesta nova victòria contra el Madrid, amb aquest 5 a 0, fan del Barça d’en Pep Guardiola el millor de tots els temps. Va ser una classe d’humilitat pels que volien fer del clàssic una raó de ser i existir, un intent de justificar els calerons invertits, i que al final van acabar demostrant les seves mancances futbolístiques i personals.

Injustificables les accions antiesportives d’en CR7 i en Ramos. Encara que estiguis perdent per golejada contra el millor equip del mon, no pots actuar d’una forma tant violenta, fent faltes esgarrifoses a tor i a dret, i a mes a mes, agredint als contraris quan venen a recriminar-te la teva actitud.

Gran Barça i gran afició del Camp Nou!!


Visca el Barça i Visca Catalunya!!

dimecres, 24 de novembre del 2010

On son els nostres cantautors?


Durant els anys 70, finals de la dictadura franquista i principis de la transició, hi va haver tot un grup de cantautors que, amb les seves cançons, deien entre frases el que als Països Catalans no li permetien dir en aquell moment i en Català.

Personatges com en Luis Llach, Raimón, Joan Manel Serrat, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra i, en un to mes còmic, La Trinca, varen posar veu a un poble oprimit que volia reclamar els seus drets. Es jugaven la pell en pro de la Llibertat i van esdevenir l’emblema de tot un poble. Encara avui, tot i ser un nap buf en aquells anys, quan veig algun vídeo o escolto alguna cançó d’ells, se’m posa la pell de gallina tant sols pensar en el que va representar. Us sonen les Sis Hores de Cançó a Canet?. S’hi va aplegar gran part del jovent progressista i pacifista de l’època.




Avui som a les acaballes de l’any 2010, 32 anys desprès de la restauració de la democràcia, i els últims mesos han estat un atac constant a la nostra realitat de país, a la llengua, a la cultura, al finançament i, amb la retallada de l’estatut actual, un atac a l’estatut d’autonomia aprovat l’any 1979.

El que hem pregunto es, amb l’escenari actual de país, on son els nostres cantautors del segle XXI? Ens cal gent compromesa, amb cançons reivindicatives que ajudin a encendre la flama que fa anys que esta sota mínims.

El problema es que, a dia d’avui, gran part del jovent viu a la societat del confort, on la televisió es el referent i no han patit gaires privacions. Viuen en una espècie de núvol i tenen unes expectatives de futur bastant irreals.

Si fa 30 anys a Canet es va aplegar jovent progressista i pacifista, quin tipus de jovent s’hi aplegaria avui si es fes un nou Festival de cantautors a Canet?. El nostre jovent hi assistiria?.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Del debat electoral 2010 al cara cara Mas – Montilla



Som a dilluns i diumenge ja son les eleccions, unes eleccions marcades per un tripartit esgotat (PSC-ERC-ICV), l’esquerra independentista mes dividida que mai (ERC-RCat-SI), el partit Catalanista de centre dreta a tocar de la majoria absoluta (CIU) i el país en estat de xoc per la sentencia de l’Estatut i el llistat de recursos que ha promogut el partit  de la dreta Espanyola a Catalunya (PP) amb el suport de l’últim partit de dretes que ha entrat al Parlament (C’s).

Ahir al debat de TV3 es va evidenciar que els partits que han format el tripartit patiran quatre anys de travessia pel desert si no aconsegueixen algun pacte per entrar al govern.

Un dels partits que es va oferir obertament a formar govern va ser ERC, que es va oferir a CIU, tot parlant del concert econòmic i el referèndum d’independència. Son conscients que les enquestes els hi son molt desfavorables i aquesta divisió de l’esquerra independentista els hi pot fer molt de mal.

Per un altre banda ICV va saber exposar be el seu programa i, com que es bastant clar que cap partit te pensat pactar amb ells per formar govern,  no van tenir gaires problemes a l’hora d’explicar-se.

El PP va basar el seu discurs en atacar al tripartit, a CIU, a la llengua i a tot el repertori habitual, tot i que no es van mostrar tant clars com en els famosos videojocs i els discursos sobre la immigració dels últims dies. C’s els va acompanyar en aquesta tònica i fins hi tot van acabar parlant una estona en Espanyol.

Per acabar, el PSC va passar bastant desapercebut, exceptuant al final quan van demanar un debat en Català a CIU, on sigui i el dia que sigui, i van anar d’un pel que, a petició de CIU, ho fessin en aquell moment i sense guions. Va tenir que intervenir la Directora de TV3 per que arribessin a un acord.

Total, cada any es el mateix. Guions enllaunats, poc diàleg improvisat i el format de debat pactat pels partits amb representació Parlamentaria. On son els autèntics politics de fa 30 anys, que no necessitaven guions i que podien dur a terme un debat de país, amb unes idees clares, i que tenien molt clar que el primer, per sobre de tot, es Catalunya?.

Tothom te clar que cal un canvi i que la formula del tripartit es caduca i no ajudarà a sortir al país del forat on esta actualment. Però el que tampoc podem permetre es que els partits de la dreta Espanyola, els que han trepitjat la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra realitat nacional, ara es postulin com a possible opció de pacte per formar govern.

Que guanyi qui tingui mes vots i que munti govern com cregui convenient però, si us plau, no oblidem el que ens ha passat els últims mesos, el que ens esta passant actualment i el que ens pot passar si el PP entra al govern de la ma de CIU.

Demà tindrà lloc a TV3 el cara a cara Mas – Montilla, on diuen que no hi haurà temps pactat i podrem veure un debat de contacte. A veure si se surten del guio i acaben deixant clar a que juguen i quins pactes pretenen fer.

En confiança, hem quedo amb els politics del Polonia!!


dimecres, 17 de novembre del 2010

Els Castells, Patrimoni Immaterial de la Humanitat


Ha costat però s’ha fet justícia. Els Castells, símbol del nostre país, han estat reconeguts per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no es tant sols al mon dels castells, sinó a tota una cultura, a una forma de fer i de pensar, la qual ha estat i es, enveja de molta gent.

Com deien aquest mati a RAC1, a veure si els nostre politics aprenen alguna cosa de la cultura dels Castells i aconsegueixen col·locar el país on toca, que mentre els castells pugen i son reconeguts arreu, Catalunya va a l’inrevés i cada cop perdem mes drets i mes autogovern.

Moltes Felicitats Castellers!!

dimarts, 16 de novembre del 2010

Montserrat Carulla a “El convidat” de TV3

Coneixia a la Montserrat Carulla del Teatre i d’alguna sèrie de TV3, com Secrets de família o El cor de la ciutat, però l’entrevista que li va fer ahir l’Albert Om hem va semblar genial.

Com a actriu no cal dir res mes perquè, amb la trajectòria professional i els premis que ha rebut queda palesa la seva qualitat artística, però ahir vaig descobrir tota una dona que, als seu 80 anys, te les idees molt clares i te una força i una il·lusió per la vida envejables. Segons deia, utilitza el Facebook i tot!!

El seu posicionament per la Independència de Catalunya i el raonament que feia sobre els motius que la duien a pensar així, hem va semblar molt correcte i crec que tenim molt a aprendre de persones com la Montserrat Carulla.

dilluns, 15 de novembre del 2010

La nova fauna de Barcelona



Habitualment, si passeges per zones on hi ha palmeres, pots escoltar el soroll que fan  aquestes cotorretes de color verd que, segons diu la llegenda, es van escapar d’un carregament que va arribar al port fa uns anys.

Però la imatge que vaig poder captar ahir, al costat de la Plaça España de Barcelona, hem va deixar estorat. Mai havia vist que les cotorretes baixessin a la vorera a menjar com si fossin un colom o un pardal d’aquells marrons que habiten la ciutat. Hem vaig poder apropar fins a un parell de metres per fer la fotografia fins que van agafar el vol direcció a algun arbre proper.

En contrapartida, si us hi fixeu, cada cop queden menys pardals a Barcelona. No se si hi tindran res a veure les cotorretes de color verd, per si mes no, la fauna de Barcelona esta canviant.

Si les coses continuen per aquest camí, quan fem una fotografia, ja no direm el típic “mireu al pardaletttt”, ho haurem de modificar i dir “mireu la cotorretaaaa”.

diumenge, 14 de novembre del 2010

La llengua de Catalunya


L’altre dia vaig trobar aquest cartell penjat a la paret d’un local. Es de fa anys però crec que segueix sent vigent.

divendres, 12 de novembre del 2010

Monges netejant un altar i llibret del 1953


Aquests últims dies hi ha hagut rebombori per unes imatges que es van emetre durant tot el circ muntat per la visita del Papa. En aquestes imatges es veien a quatre monges netejant l’altar de la Sagrada Família on, minuts abans, el Papa havia escampat oli consagrat. Aquest va ser un dels únics papers que va jugar la dona en la famosa cerimònia de consagració de la Sagrada Família.

Per acabar-ho d’arrodonir, a l’endemà, van entrevistar a una de les monges per la polèmica que s’havia creat i el discurs d’aquesta bona dona semblava que s’hagués quedat congelat 50 anys enrere.

Avui, per casualitat, m’han fet arribar un correu electrònic amb un llibret on s’explica el paper de la dona respecte al seu marit publicat l’any 1953. No cal a dir que llegir-lo m’ha fet sentir vergonya aliena pel fet ser home, però escoltant el discurs de la monja i el paper que tenen les dones a l’església, crec que alguns paràgrafs del llibret, en alguns àmbits, segueix vigent. Lamentable!!

El llibret en qüestió:


dimecres, 10 de novembre del 2010

L'SGAE i el cànon digital


“La Generalitat, a través de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, reclamarà a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) la devolució dels imports que l'administració catalana ha pagat en concepte de cànon digital.” – LA VANGUARDIA.

Considero que es un gran pas per posar les coses al seu lloc, sobretot pel que fa als abusos que s’han produït cobrant un cànon injust i aleatori, que tant sols busca l’enriquiment d’uns quants i no el benefici dels artistes, que es a qui teòricament representa l’SGAE.

Aquesta maniobra de la Generalitat de Catalunya be donada per la sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que declara il·legal l'aplicació del cànon digital en empreses, professionals i administracions, tot i que (com diria l’Artur Mas del “Polònia”) el cànon encara es mante per als consumidors.

Tot es començar i, ara que el cànon ja esta tocat i que a l’SGAE li toca desembutxacar una milionada per cobrir les demandes dels Ajuntaments i empreses, voldria pensar que es vetllarà perquè es deixi de cobrar als establiments per escoltar la radio, que les tasses que la SGAE imposa a les festes majors del pobles sigui raonable i que aquestes no facin minvar considerablement el pressupost de les mateixes,  que es deixin de cobrar canons per representar una obra de teatre a primària, que es deixin de cobrar canons a les festes benèfiques, etc...

Estic totalment d’acord en que s’ha de protegir la feina dels Autors i Editors i hem de vetllar perquè els que valen puguin viure d’això, però d’una forma raonable i no al tot si val per guanyar diners.

Tot es començar i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha posat la primera pedra.

Articles relacionats:


dimarts, 9 de novembre del 2010

El poble Saharaui i l’herència Espanyola


El Sàhara Occidental, un territori ric en ferro i fosfats i un dels menys poblats del mon segons les estadístiques, en època colonitzadora, deuria ser com un caramel per un nen. 

Amb aquesta definició tant temptadora, l’any 1885 els colonitzadors Espanyols prenen possessió del Sàhara Occidental, l’any 1900 se’n fixen les fronteres i l’any 1958 el Sàhara passa a ser província Espanyola. Durant tots aquests anys, i com a  la resta de colònies, el país colonitzador explota els recursos de la zona conquerida i utilitza els seus habitants autòctons pel seus menesters.

L’any 1975 quan, per les pressions del Marroc i Mauritània i amb la Marxa Verda (estratègia del Marroc amb la intenció d’ocupar el Sàhara Espanyol), s’estableix una administració tripartida formada per Espanya, el Marroc i Mauritània. L’any 1976 Espanya abandona definitivament la colònia deixant-la a la seva sort i ocupada pel Marroc i Mauritània. El poble Saharaui, com a poble autòcton i sobirà, i a través del Frente Polisario, declara la República Àrab Democràtica Saharaui i comença la seva guerra particular per alliberar els seus territoris d’aquest dos països.

L’any 1979 Mauritània firma la pau i es retira del conflicte i el Marroc ocupa definitivament els territoris utilitzant bombes i armament pesant, matant gran part de la població i obligant a la majoria a exiliar-se al desert. L’any 1991 es firma un alto al foc potenciat per la ONU que estableix la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum en el Sahara Occidental, que s’hauria d’haver celebrat l’any 1992.

A dia d’avui, el Sahara Occidental segueix ocupat pel Marroc, s’hi han edificat murs a diferents zones per evitar els atacs del Frente Polissario, el proces d’autodeterminació esta congelat i les protestes i conflictes violents es repeteixen diàriament.

Ahir la policia Marroquina va desallotjar un campament Saharaui a les afores de El Aaiún a la força, provocant disturbis a la ciutat on policies i ciutadans marroquins es van enfrontar als Saharauis. Com sempre las premsa no ha pogut accedir a la zona de conflicte per informar sobre els que ha succeït.

Veient com ha anat la historia, queda clar que ningú te la intenció de moure un dit pel poble Saharaui, ni pel compliment del drets humans, ni per la llibertat d’expressió, ni per la veu d’un poble que ha patit primer la colonització Espanyola, després la descolonització Espanyola i finalment la colonització Marroquina. Ara be, si uns Marroquins planten una bandera Marroquina a l’illa de “Perejil” hi envien l’exèrcit, però es clar, solucionar d’una vegada per totes i de forma democràtica i pacifica un conflicte del qual l’Estat Espanyol en te part de culpa, això si que no.

Crec que tots els pobles tenen dret a decidir sobre el seu futur i per molt que els dirigents s’entestin a dibuixar fronteres amb bolígraf sobre un mapa, sempre hi haurà una veu que reclami el dret a decidir.

Llegir aquestes noticies i escriure un post sobre elles, et fa pensar que el mon esta molt malament i que tot es mou per interessos econòmics i politics. No importen les persones, ni els pobles, que realment son els que pateixen aquestes decisions.

divendres, 5 de novembre del 2010

Barcelona i el Papa de Roma

Que ens esta passant?

Que ens hem tornat boixos?

Si teòricament vivim en un Estat Laic, no entenc tota la parafernàlia que envolta la visita del representant de l’Església Catòlica. El fet que el rebin les autoritats com a Cap d’Estat, que Barcelona en plena crisi hagi d’assumir part del cost de la seguretat, que la televisió publica Catalana (TV3) retransmeti en directe amb programes especials tot el recorregut i la missa que oficiarà a la Sagrada Família i que els veïns de la zona tinguin dificultats per accedir a les seves vivendes hem fa pensar que la teoria de l’Estat Laic es tant sols paper mullat i per quedar be de cara a la galeria.

Ah, i  el Sr. Rajoy ha afirmat que el fet de que el Papa faci part de la Missa en Català es el millor que li ha passat a la nostra llengua. Quin pebrots!! El millor que li ha passat a la nostra llengua es la persistència dels Catalans i de les Catalanes per no deixar en l’oblit la nostra cultura i les nostres arrels, demostrant que ni la censura, ni la prohibició en plena Guerra Civil, ni la repressió per part de l’Estat Espanyol abans i desprès de la transició, poden fer desaparèixer la Llengua de tot un territori.

Hi haurà gent que voldrà assistir a la Missa de la Sagrada Família i el seguici del “papamobil” i o trobo perfecte i totalment respectable, però hem sobra tota la resta.

JO NO T’ESPERO

dimecres, 3 de novembre del 2010

Torre de Vuit dels Castellers de Vilafranca


Veure un castell a plaça, en directe o per TV, et fa posar la pell de gallina i t’entren ganes de plorar de l’emoció que et transmet. Símbol de la nostra cultura i de la nostra terra, es un exemple de treball en equip, esforç i sacrifici.

Hem d’agrair que TV3, a traves del canal 33, faci difusió del mon casteller amb el programa Quarts de nou, i mes ara que s’ha presentat la candidatura dels castells com a  patrimoni immaterial de la humanitat.

Aquest cap de setmana, una vegada mes, el mon dels Castells ha fet historia. En aquest cas els Castellers de Vilafranca han descarregat la torre de vuit, un castell fins ara inèdit i d’una gran dificultat tècnica. Guaiteu si n’era de complicat que l’anomenaven “la bestia indomable”. 



Moltes felicitats Vilafranca!!