I ara, la factura de la llum

Però en que estan pensant?

Estem en una crisi de dimensions estratosfèriques, on un munt de gent esta a l’atur, on hi ha famílies que no tenen cap ingrés econòmic, on s’estan embargant vivendes a tor i a dret i la única solució que troben, per recaptar diners, es apujar el rebut de la llum un 9,8% de mitjana  a partir de l’1 de gener.

Crec que no cal dir que l’electricitat i en conseqüència la llum, tindrien que ser considerades un dret basic. Si la gent que no te diners amb prou feines pot pagar la factura actual, com pretenen que assumeixin aquest augment desmesurat? Deixant de comprar aliments basics?

Crec que hi ha altres maneres d’intentar superar la crisi. Caldria buscar maneres que no impliquin perjudicar als de sempre, als ciutadans que mes necessiten ser atesos.

Podrien posar unes bústies arreu del país, perquè la gent pogués proposar maneres imaginatives de retallar despesa. Possiblement torbaríem entre tots la manera de sortir de la crisi.

Catalunya - Hondures

Si he de ser sincer, el partit d’aquesta nit no hem desperta gaire interès. La selecció d’Hondures, sense ganes de desmerèixer, no crec que sigui un atractiu suficient com per mobilitzar una gran quantitat d’aficionats, per molt que a la selecció Catalana juguin aquesta nit icones com en Puyol o en Busquets. A mes en Pique no juga perquè esta lesionat.

El fet de que ahir li demanaven a l’entrenador, que es Mexicà, noms coneguts de jugadors de la selecció d’Hondures perquè els aficionats poguessin ubicar-los en algun equip, no fa mes que confirmar el partit de costellada d’aquesta nit.

Els de RAC1 li van preguntar al seleccionador pel fet de la selecció catalana i l’home la va comparar amb la selecció d’una zona de Mèxic. Estaria be que als rivals que venen a jugar contra Catalunya, se’ls hi expliqui una mica el sentit de la selecció Catalana, mes enllà del futbol.  

El que hem va sorprendre ahir va ser el nostre seleccionador Nacional, el senyor Johan Cruyff, que als articles que escriu habitualment en comptes de parlar del partit d’avui, es veu que va parlar del FC Barcelona. Si el seleccionador Nacional no fa promoció del partit d’aquesta nit, que esperen que facin el aficionats?

Be, traient tot això, aquesta nit veure el partit per la televisió (suposo que el fan per TV3) i donaré suport a la nostra selecció nacional, la de tot un país, la selecció Catalana.

L’Ajuntament de Barcelona i la postal de Nadal

Anys enrere, quan el tema d’Internet encara estava en fase inicial, acostumàvem a rebre a casa diverses postals nadalenques de la família, amics, coneguts i, com no, la de l’Alcalde de Barcelona. Els últims anys les postals en paper s’han reduït, però encara n’ha arribat alguna.

Aquest any,  any de crisi i problemes econòmics pel país, el 99,99% de les felicitacions de Nadal que hem rebut han estat via correu electrònic. Avui en dia el Potoshop fa meravelles i, amb una simple foto familiar, pots fer coses increïbles.

He dit que el 99,99% de les felicitacions les hem rebut via correu electrònic perquè el 00,01% restant, en concret una postal, l’hem rebuda en paper i per correu ordinari. En aquest temps de crisi, en que a les empreses es reben postals amb comptagotes i tothom s’estreny el cinturo, la única postal en paper, que suposo que ha costat un munt de diners, ha estat la de l’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona.

No se quina es la intenció, però la meva primera reacció ha estat preguntar-me com poden gastar diners en això quan ens estan dient que la caixa esta buida. Crec que hi ha coses mes importants i maneres mes econòmiques de felicitar les festes al ciutadans i ciutadanes de Barcelona. I si no hi ha diners, doncs que pengin una felicitació al web de l’Ajuntament de Barcelona i solucionat.

En aquests temps de crisi, crec que la societat Barcelonina valora molt mes que l’Ajuntament mostri austeritat que el fet que enviïn una postal de Nadal a casa en format paper.

Per cert, BON NADAL!!

¿La meva llengua? El Català!!

Un altre cop han tornat a agredir la nostra terra, la nostra cultura i la nostra llengua. Tot això, amb el permís del govern Català que no ha mogut ni un dit per salvaguardar la realitat nacional de Catalunya. Però els Catalans, tossuts i treballadors, continuem tirant endavant, tot eixugant-nos les llàgrimes dels ulls, pensant en com sortir d’aquest forat on varem caure fa tants i tants anys i  del qual encara no hem pogut sortir.

Perquè hem de seguir aguantant la gran xucladora de mamella, que es beneficia del nostre país i a canvi ens neguen els nostres drets econòmics, culturals i nacionals?

I que faran els nostres politics Catalans? Tancaran l’aixeta i no pagaran no un cèntim fins a aprovar el pacte fiscal? Seran valents i defensaran Catalunya, tot plantant cara a Madrid? Deixaran d’aplicar sentencies agressives contra el país, fins a les ultimes conseqüències? Ignoraran als partits Espanyolistes asseguts als escons del Parlament, que son els que estan encenent metxes contra Catalunya constantment? Seran valents i, en el cas de no aconseguir redreçar la relació amb Espanya, treballaran per assolir la Independència del País? No ho crec.

El que sento ara mateix es desànim i pena. Tot el que van lluitar els nostres pares i el que van patir els nostres avis, estem veient com es agredit constantment i ningú fa res per redreçar-ho.

¿La única solució? La Independència!!

Plataforma per la Llengua

http://www.plataforma-llengua.cat/

Fumador passiu 1 – Fumador actiu 0

Ahir es va aprovar definitivament la reforma de la llei del tabac que prohibeix totalment fumar a qualsevol recinte públic tancat, inclòs bars i restaurants a partir del proper 2 de gener. 

Pels no fumadors es una llei molt esperada doncs, per molt que diguin, la majoria d’establiments petits han permès fumar a les seves instal·lacions i hem tingut que empassar-nos el fum d’aquest col·lectiu que, en la majoria dels casos, no tenen cap consideració cap els que estem a la taula del costat i, casualment, no tenim cap cendrer a taula.

També penso que el fet de prohibir fumar en aquests establiments, a part de ser un pas de modernitat, es una oportunitat perquè els fumadors es plantegin si val la pena podrir-se per dins i gastar una fortuna en una cosa que els hi esta escurçant la vida i el nivell de vida, en termes de salut.

Felicitacions pels no fumadors i ànims pels que encara esteu lligats a aquest vici, amb l’esperança de que us en pugueu desenganxar aviat.

Noticia al diari AVUI

L’AVE dels “señoritos” i el TGV ignorat

En teoria els que governen han de treballar per dur a terme les infraestructures necessàries perquè un territori creixi productivament i pugui distribuir, tot exportant i important, els productes necessaris perquè l’economia d’aquest territori creixi.

Basant-nos en aquesta definició, l’AVE (Alta Velocidad Española) es una infraestructura que, en teoria, hauria de servir per unir punts estratègics de productivitat i d’aquesta manera ajudar a augmentar l’economia.

Però, quina ha estat l’estratègia del govern Espanyol en aquest assumpte?

Qui no recorda quan l’any 1992, en el govern d’en Felipe González, varen decidir que el primer tram de l’AVE havia d’unir Madrid amb Sevilla?. No podia ser que els “señoritos” del govern de l’època no poguessin anar a la “Feria de Abril de Sevilla” amb l’AVE.  En comptes de crear lligams de comunicació cap a Europa, era preferible ser populistes. Prioritzar unir Madrid-Barcelona, per posteriorment fer el salt a Europa, no va estar en el seu full de ruta.

Posteriorment l’AVE va arribar a Saragossa, Lleida, Tarragona i no es fins a l’any 2008, 16 anys desprès de Sevilla, que l’AVE uneix Madrid - Barcelona. Durant tots aquests anys, l’AVE ha anat creixent, tot unint diferents capitals Espanyoles, però sense pensar gaire en unir l’Alta Velocitat amb Portugal i França.

Però ahir va arribar el gran moment de demostrar que s’apostava, tant des d’Espanya com des de Catalunya, que unir Catalunya amb Paris marcava una abans i un desprès en els comunicacions i que era una oportunitat d’or per augmentar el transport de mercaderies per Europa via Ferrocarril.

Per un canto, ahir s’inaugurava el TGV (Tren de Gran Velocitat) que uneix Figueres amb Paris. Primer s’agafa un tren de Sants a Figueres i, a Figueres, enllaces amb el TGV Figueres - Paris, que per 63 € et porta en 7 hores i 25 minuts al centre de Paris.

Per l’altre, ahir també s’inaugurava el tram de l’AVE que uneix Madrid – València. Es un AVE directe que en 1 hora i 34 minuts et porta a València.

Quin dilema, apostar per promocionar la unió de l’AVE amb el TGV Europeu o promocionar que els Madrilenys ja poden a anar a la platja?. Doncs ells ho van tenir clar.

A l’acte de l’AVE Madrid – València, hi van assistir els Reis d’Espanya, el govern Espanyol en ple, la oposició i el govern Valencià.

En canvi, a la inauguració de la unió Barcelona – París no hi va assistir ningú de primera línia, ni del govern Català, ni del Govern Espanyol. Tant sols a Barcelona hi va fer acte de presencia l’alcalde Hereu i al trajecte Figueres – París els alcaldes de Figueres i Perpinyà i representants de Renfe, Adif i la companyia francesa de ferrocarril SNCF.

Queda clar doncs que Catalunya s’ha de buscar, com sempre ho ha fet, les garrofes. El que no entenc es que ningun representant del govern sortint, ni del futur govern entrant, es presentes a Sants a donar suport a aquesta unió.

Si en Mas va dir fa poc a Madrid que Catalunya ja no depèn d’Espanya a l’hora d’importar productes, perquè la gran majoria els importa a la resta del mon, com pot ser que el mateix Mas no doni suport públic al TGV, que pot ser una infraestructura vital per Catalunya en una hipotètica independència o no dependència de l’Estat Espanyol? Tots sabem que poc podem esperar d’Espanya i que el que volen es xuclar de la mamella fins que no en quedi ni una gota.

Si per optar a mes autonomia ens cal mes independència econòmica, crec que seria imprescindible que Catalunya apostes al 100% per la unió de Catalunya amb Europa, a traves del TGV. 

Johan Cruyff i l’Anglès d’en Lionel Messi

S’ha de reconèixer que en Johan Cruyff es un mite vivent de la historia del Futbol Club Barcelona. Jugador del FC Barcelona en el període 1973-1978 i mes tard entrenador en el període 1988-1996, va demostrar que de futbol n’entén un grapat i que, a l’etapa del Dream Team, va donar al FC Barcelona moltes alegries, tot iniciant una forma d’entendre el futbol que, a dia d’avui, i en la figura d’en Pep Guardiola,  continua present.

Dit això, també es de justícia dir que últimament sabem mes coses d’ell pels seus comentaris o baralles amb el Club , que pels seus mèrits esportius. Ser una llegenda del futbol, sembla que et dona dret a opinar sobre tot el que fan i deixen de fer els jugadors del primer equip del FC Barcelona i tot el que envolta aquest club. Moltes vegades de forma contradictòria.

La ultima va ser ahir quan, a la roda de premsa de presentació del partit de la selecció Catalana contra Hondures, va criticar a en Lionel Messi i al 90 % jugadors del FC Barcelona  per no saber parlar anglès.  Diu que en Messi no pot parlar amb la meitat del món sent el millor jugador del món.

Com pot fer aquests comentaris quan ell, que es el seleccionador de la selecció Catalana, la nostra selecció, no articula ni una paraula en la llengua pròpia del país, el Català. L'any passat, amb motiu de la seva presentació com a entrenador de la selecció catalana, Cruyff va justificar el fet de no parlar en aquesta llengua perquè "no vull violar el català". Son ganes de crear conflictes.

Podrà haver sigut un gran jugador i un gran entrenador, però considero que la selecció Catalana, amb el que representa pel país i pels sentiments dels Catalans, tindria que ser entrenada per un entrenador Català, que entengui i parli el Català i que estigui d‘acord amb les sensibilitats del país.

Una Nació una Selecció

El Petits Habitants ja te 2.000 visites

Vaig engegar aquesta aventura de crear un bloc l’any 2008 quan, animat per altres blocaires, vaig sentir la necessitat de plasmar inquietuds, idees i opinions de la realitat que ens envolta. Als inicis tenia el bloc al servidor de bloc.cat però, desprès de molts problemes tècnics, vaig decidir migrar a blogspot i ha estat aquí on el Petits Habitants ha agafat mes embranzida.

Els articles inicials eren curts i escassos però, de fa un temps cap aquí, he conegut nous blocaires a la xarxa, amb blocs espectaculars i dels quals ara en soc seguidor, que m’han fet veure la increïble xarxa de blocaires que tenim en Llengua Catalana i m’ha animat a fer articles mes extensos i treballats.

Desprès de 2 anys i mig a la xarxa, el Petits Habitants ha arribat a les 2.000 visites!! Moltes gracies a tots els que us passeu habitualment pel bloc, als que afegiu comentaris i als que us n'heu fet seguidors.

Moltes Gracies!!

Caos Aeroportuari – Crònica des de Madrid

Quin tràfec de setmana!! Dos dies fent maletes, carregant-les d’il•lusió, planificant els dies de pont amb la família, etc..

A mitja tarda de divendres varem agafar el rodalies direcció Aeroport del Prat (rarament va ser puntual) i carregats amb les bosses, els bitllets d’avió i el piscolabis per sopar, varem fer cap a la T1 on, en teoria, ens esperava el nostre avio que ens duria a Madrid.

A mig camí, a l’alçada de Bellvitge, ja hi havia una noia que a crits conversava per telèfon amb alguna amiga que li comentava que hi havia problemes al Prat. No va ser fins que vam agafar la llançadora, que et du de la parada de tren de l’Aeroport a la Terminal 1, que ens varem començar a assabentar de que l’espai aeri de Madrid i Barcelona estaven tancats per l’abandonament massiu dels controladors aeris del seu lloc de treball

A l’arribar a la T1 tot estava desbordat. Cues de kilòmetres de passatges en forma d’espiral davant dels taulells de les companyies d’aviació (Iberia, Vueling, etc ..), gent amuntegada al taulell d’informació d’AENA, on uns pobres nois i noies feien el que podien per posar bona cara i intentar ajudar a la gent a posar les reclamacions pertinents a AENA, això si, protegits pels Mossos d’Esquadra, el taulell on surten els vols amb la majoria d’ells cancel•lats i un missatge de megafonia que informava de la decisió dels controladors i que AENA no podia fer res. Caòtic!!

Desprès de fer 1 hora de cua i gastar un munt de diners trucant al numero de la nostra companyia de vol, varem aconseguir que ens donessin vol per dissabte al mati. Alleujats varem posar la reclamació pertinent a AENA i varem marxar cap a casa, deixant a l’aeroport un munt d’afectats que no havien corregut la mateixa sort que nosaltres i no tenien cap noticia de la companyia.

Finalment els vols de dissabte es van cancel•lar i vam tenir que agafar un AVE per poder arribar a Madrid a passar uns dies en família. Quina impotència i quina ràbia!! Finalment la nostra companyia de vol ens torna els diners del vol de divendres, menys mal perquè sinó quina ruïna.

L’actitud dels controladors aeris no te justificació, guanyen un munt de diners a l’any (es parla de 400.000 € i amb hores extres fins a 1.000.000 €), treballen menys hores per conveni que moltes empreses i encara tenen els sants collons de jugar amb les vacances de la gent humil.

Crec que la decisió del govern de posar les coses al seu lloc s’ha fet tard. Ja fa temps que fan vagues encobertes i fan mal a l’economia, al turisme, als curritos que volem marxar algun cap de setmana per desconnectar de la nostra rutina ...... que de cop i volta es van posar malats el 100% de la plantilla i quan els militars els hi van dir que o s’incorporaven a la feina o anaven a la presó es van incorporar el 90% sense cap alteració mèdica!!

Tot això no pot quedar impune!! Cal que uns quants controladors trepitgin la presó per que vegin que la gent n’està farta d’aquestes actituds i abusos i, encara diria mes, cal que totes les indemnitzacions que pagarà AENA i els costos de mobilitzar tota aquesta gent ho assumeixin personalment els controladors que van deixar les seves obligacions a la brava.

Una cosa es una vaga, amb serveis mínims, on mes o menys la gent i les companyies es poden organitzar i pots salvar part del viatge, però el que han fet no te nom. Fins hi tot divendres van tenir que enviar a la policia a protegir els 100 controladors que estaven reunits a un hotel de Madrid per evitar que la gent afectada anés a buscar-los.

La llibertat d’un acaba on comença la de l’altre!!

Barcelona fa olor a tràfic, menjar i cloaca

Recordo que fa temps, en un diari o radio no ho recordo, va sortir publicat que a New York, mes concretament a Manhattan, havien fet una ruta turística basada en les olors de les diferents àrees de la zona. La ruta sobretot estava enfocada a olors culinàries (restaurants Xinesos, Asiàtics, Italians, etc ..)  i ho plantejaven com una cosa atractiva pel turisme.

En el cas de Barcelona, resulta que fa olor a tràfic, menjar i cloaca!! Aquesta es la conclusió d’un estudi qualitatiu realitzat als 10 Districtes de Barcelona, per part d’una empresa qualificada, a petició de La Vanguardia.

El mes fort es que La Vanguardia ho ha publicat. No se amb quines intencions, però no crec que sigui per augmentar el turisme. Si ara resulta que Barcelona fa olor a cloaca i ho expliquem com si fos lo mes normal del mon, com volem que augmenti el turisme o que la Ciutat Comtal sigui vista com una ciutat cosmopolita?

Ja fa temps que ho penso, necessito marxar de Barcelona!! A un poblet tranquil i sense gaire pol·lució. No se quan, ni com, però arribarà el dia d’abandonar la gran ciutat per guanyar qualitat de vida.

L’estudi en qüestió:

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20101130/54079040796/barcelona-huele-a-trafico-comida-y-cloaca.html

1 de desembre - Dia Mundial de Lluita contra la Sida

Encara no m’he tret el pitet!!

FC Barcelona 5 – Real Madrid 0

Quin dilluns mes llarg!! Tot el dia treballant i sense poder deixar de pensar en el tros de partit que es jugava ahir a la nit. Finalment van arribar les 20:00h i varem poder asseure’ns davant del televisor d’un bar, amb una cervesa a la ma, tot petant la xerrada per fer mes amè el temps d’espera.

Quines dues hores de futbol, quin nivell, quin toc de pilota i quin estil. Aquesta nova victòria contra el Madrid, amb aquest 5 a 0, fan del Barça d’en Pep Guardiola el millor de tots els temps. Va ser una classe d’humilitat pels que volien fer del clàssic una raó de ser i existir, un intent de justificar els calerons invertits, i que al final van acabar demostrant les seves mancances futbolístiques i personals.

Injustificables les accions antiesportives d’en CR7 i en Ramos. Encara que estiguis perdent per golejada contra el millor equip del mon, no pots actuar d’una forma tant violenta, fent faltes esgarrifoses a tor i a dret, i a mes a mes, agredint als contraris quan venen a recriminar-te la teva actitud.

Gran Barça i gran afició del Camp Nou!!

Visca el Barça i Visca Catalunya!!

On son els nostres cantautors?

Durant els anys 70, finals de la dictadura franquista i principis de la transició, hi va haver tot un grup de cantautors que, amb les seves cançons, deien entre frases el que als Països Catalans no li permetien dir en aquell moment i en Català.

Personatges com en Luis Llach, Raimón, Joan Manel Serrat, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra i, en un to mes còmic, La Trinca, varen posar veu a un poble oprimit que volia reclamar els seus drets. Es jugaven la pell en pro de la Llibertat i van esdevenir l’emblema de tot un poble. Encara avui, tot i ser un nap buf en aquells anys, quan veig algun vídeo o escolto alguna cançó d’ells, se’m posa la pell de gallina tant sols pensar en el que va representar. Us sonen les Sis Hores de Cançó a Canet?. S’hi va aplegar gran part del jovent progressista i pacifista de l’època.

Avui som a les acaballes de l’any 2010, 32 anys desprès de la restauració de la democràcia, i els últims mesos han estat un atac constant a la nostra realitat de país, a la llengua, a la cultura, al finançament i, amb la retallada de l’estatut actual, un atac a l’estatut d’autonomia aprovat l’any 1979.

El que hem pregunto es, amb l’escenari actual de país, on son els nostres cantautors del segle XXI? Ens cal gent compromesa, amb cançons reivindicatives que ajudin a encendre la flama que fa anys que esta sota mínims.

El problema es que, a dia d’avui, gran part del jovent viu a la societat del confort, on la televisió es el referent i no han patit gaires privacions. Viuen en una espècie de núvol i tenen unes expectatives de futur bastant irreals.

Si fa 30 anys a Canet es va aplegar jovent progressista i pacifista, quin tipus de jovent s’hi aplegaria avui si es fes un nou Festival de cantautors a Canet?. El nostre jovent hi assistiria?.

Del debat electoral 2010 al cara cara Mas – Montilla

Som a dilluns i diumenge ja son les eleccions, unes eleccions marcades per un tripartit esgotat (PSC-ERC-ICV), l’esquerra independentista mes dividida que mai (ERC-RCat-SI), el partit Catalanista de centre dreta a tocar de la majoria absoluta (CIU) i el país en estat de xoc per la sentencia de l’Estatut i el llistat de recursos que ha promogut el partit  de la dreta Espanyola a Catalunya (PP) amb el suport de l’últim partit de dretes que ha entrat al Parlament (C’s).

Ahir al debat de TV3 es va evidenciar que els partits que han format el tripartit patiran quatre anys de travessia pel desert si no aconsegueixen algun pacte per entrar al govern.

Un dels partits que es va oferir obertament a formar govern va ser ERC, que es va oferir a CIU, tot parlant del concert econòmic i el referèndum d’independència. Son conscients que les enquestes els hi son molt desfavorables i aquesta divisió de l’esquerra independentista els hi pot fer molt de mal.

Per un altre banda ICV va saber exposar be el seu programa i, com que es bastant clar que cap partit te pensat pactar amb ells per formar govern,  no van tenir gaires problemes a l’hora d’explicar-se.

El PP va basar el seu discurs en atacar al tripartit, a CIU, a la llengua i a tot el repertori habitual, tot i que no es van mostrar tant clars com en els famosos videojocs i els discursos sobre la immigració dels últims dies. C’s els va acompanyar en aquesta tònica i fins hi tot van acabar parlant una estona en Espanyol.

Per acabar, el PSC va passar bastant desapercebut, exceptuant al final quan van demanar un debat en Català a CIU, on sigui i el dia que sigui, i van anar d’un pel que, a petició de CIU, ho fessin en aquell moment i sense guions. Va tenir que intervenir la Directora de TV3 per que arribessin a un acord.

Total, cada any es el mateix. Guions enllaunats, poc diàleg improvisat i el format de debat pactat pels partits amb representació Parlamentaria. On son els autèntics politics de fa 30 anys, que no necessitaven guions i que podien dur a terme un debat de país, amb unes idees clares, i que tenien molt clar que el primer, per sobre de tot, es Catalunya?.

Tothom te clar que cal un canvi i que la formula del tripartit es caduca i no ajudarà a sortir al país del forat on esta actualment. Però el que tampoc podem permetre es que els partits de la dreta Espanyola, els que han trepitjat la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra realitat nacional, ara es postulin com a possible opció de pacte per formar govern.

Que guanyi qui tingui mes vots i que munti govern com cregui convenient però, si us plau, no oblidem el que ens ha passat els últims mesos, el que ens esta passant actualment i el que ens pot passar si el PP entra al govern de la ma de CIU.

Demà tindrà lloc a TV3 el cara a cara Mas – Montilla, on diuen que no hi haurà temps pactat i podrem veure un debat de contacte. A veure si se surten del guio i acaben deixant clar a que juguen i quins pactes pretenen fer.

En confiança, hem quedo amb els politics del Polonia!!

Els Castells, Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Ha costat però s’ha fet justícia. Els Castells, símbol del nostre país, han estat reconeguts per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no es tant sols al mon dels castells, sinó a tota una cultura, a una forma de fer i de pensar, la qual ha estat i es, enveja de molta gent.

Com deien aquest mati a RAC1, a veure si els nostre politics aprenen alguna cosa de la cultura dels Castells i aconsegueixen col·locar el país on toca, que mentre els castells pugen i son reconeguts arreu, Catalunya va a l’inrevés i cada cop perdem mes drets i mes autogovern.

Moltes Felicitats Castellers!!

Montserrat Carulla a “El convidat” de TV3

Coneixia a la Montserrat Carulla del Teatre i d’alguna sèrie de TV3, com Secrets de família o El cor de la ciutat, però l’entrevista que li va fer ahir l’Albert Om hem va semblar genial.

Com a actriu no cal dir res mes perquè, amb la trajectòria professional i els premis que ha rebut queda palesa la seva qualitat artística, però ahir vaig descobrir tota una dona que, als seu 80 anys, te les idees molt clares i te una força i una il·lusió per la vida envejables. Segons deia, utilitza el Facebook i tot!!

El seu posicionament per la Independència de Catalunya i el raonament que feia sobre els motius que la duien a pensar així, hem va semblar molt correcte i crec que tenim molt a aprendre de persones com la Montserrat Carulla.

La nova fauna de Barcelona

Habitualment, si passeges per zones on hi ha palmeres, pots escoltar el soroll que fan  aquestes cotorretes de color verd que, segons diu la llegenda, es van escapar d’un carregament que va arribar al port fa uns anys.

Però la imatge que vaig poder captar ahir, al costat de la Plaça España de Barcelona, hem va deixar estorat. Mai havia vist que les cotorretes baixessin a la vorera a menjar com si fossin un colom o un pardal d’aquells marrons que habiten la ciutat. Hem vaig poder apropar fins a un parell de metres per fer la fotografia fins que van agafar el vol direcció a algun arbre proper.

En contrapartida, si us hi fixeu, cada cop queden menys pardals a Barcelona. No se si hi tindran res a veure les cotorretes de color verd, per si mes no, la fauna de Barcelona esta canviant.

Si les coses continuen per aquest camí, quan fem una fotografia, ja no direm el típic “mireu al pardaletttt”, ho haurem de modificar i dir “mireu la cotorretaaaa”.

La llengua de Catalunya

L’altre dia vaig trobar aquest cartell penjat a la paret d’un local. Es de fa anys però crec que segueix sent vigent.

Monges netejant un altar i llibret del 1953

Aquests últims dies hi ha hagut rebombori per unes imatges que es van emetre durant tot el circ muntat per la visita del Papa. En aquestes imatges es veien a quatre monges netejant l’altar de la Sagrada Família on, minuts abans, el Papa havia escampat oli consagrat. Aquest va ser un dels únics papers que va jugar la dona en la famosa cerimònia de consagració de la Sagrada Família.

Per acabar-ho d’arrodonir, a l’endemà, van entrevistar a una de les monges per la polèmica que s’havia creat i el discurs d’aquesta bona dona semblava que s’hagués quedat congelat 50 anys enrere.

Avui, per casualitat, m’han fet arribar un correu electrònic amb un llibret on s’explica el paper de la dona respecte al seu marit publicat l’any 1953. No cal a dir que llegir-lo m’ha fet sentir vergonya aliena pel fet ser home, però escoltant el discurs de la monja i el paper que tenen les dones a l’església, crec que alguns paràgrafs del llibret, en alguns àmbits, segueix vigent. Lamentable!!

El llibret en qüestió:

L'SGAE i el cànon digital

“La Generalitat, a través de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, reclamarà a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) la devolució dels imports que l'administració catalana ha pagat en concepte de cànon digital.” – LA VANGUARDIA.

Considero que es un gran pas per posar les coses al seu lloc, sobretot pel que fa als abusos que s’han produït cobrant un cànon injust i aleatori, que tant sols busca l’enriquiment d’uns quants i no el benefici dels artistes, que es a qui teòricament representa l’SGAE.

Aquesta maniobra de la Generalitat de Catalunya be donada per la sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que declara il·legal l'aplicació del cànon digital en empreses, professionals i administracions, tot i que (com diria l’Artur Mas del “Polònia”) el cànon encara es mante per als consumidors.

Tot es començar i, ara que el cànon ja esta tocat i que a l’SGAE li toca desembutxacar una milionada per cobrir les demandes dels Ajuntaments i empreses, voldria pensar que es vetllarà perquè es deixi de cobrar als establiments per escoltar la radio, que les tasses que la SGAE imposa a les festes majors del pobles sigui raonable i que aquestes no facin minvar considerablement el pressupost de les mateixes,  que es deixin de cobrar canons per representar una obra de teatre a primària, que es deixin de cobrar canons a les festes benèfiques, etc...

Estic totalment d’acord en que s’ha de protegir la feina dels Autors i Editors i hem de vetllar perquè els que valen puguin viure d’això, però d’una forma raonable i no al tot si val per guanyar diners.

Tot es començar i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha posat la primera pedra.

Articles relacionats:

La SGAE i la Marató de TV3 : http://cromlec.blogspot.com/2008/12/la-sgae-i-la-marat-de-tv3.html

Un altre cop la SGAE: http://cromlec.blogspot.com/2010/01/un-altre-cop-la-sgae.html

El poble Saharaui i l’herència Espanyola

El Sàhara Occidental, un territori ric en ferro i fosfats i un dels menys poblats del mon segons les estadístiques, en època colonitzadora, deuria ser com un caramel per un nen. 

Amb aquesta definició tant temptadora, l’any 1885 els colonitzadors Espanyols prenen possessió del Sàhara Occidental, l’any 1900 se’n fixen les fronteres i l’any 1958 el Sàhara passa a ser província Espanyola. Durant tots aquests anys, i com a  la resta de colònies, el país colonitzador explota els recursos de la zona conquerida i utilitza els seus habitants autòctons pel seus menesters.

L’any 1975 quan, per les pressions del Marroc i Mauritània i amb la Marxa Verda (estratègia del Marroc amb la intenció d’ocupar el Sàhara Espanyol), s’estableix una administració tripartida formada per Espanya, el Marroc i Mauritània. L’any 1976 Espanya abandona definitivament la colònia deixant-la a la seva sort i ocupada pel Marroc i Mauritània. El poble Saharaui, com a poble autòcton i sobirà, i a través del Frente Polisario, declara la República Àrab Democràtica Saharaui i comença la seva guerra particular per alliberar els seus territoris d’aquest dos països.

L’any 1979 Mauritània firma la pau i es retira del conflicte i el Marroc ocupa definitivament els territoris utilitzant bombes i armament pesant, matant gran part de la població i obligant a la majoria a exiliar-se al desert. L’any 1991 es firma un alto al foc potenciat per la ONU que estableix la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum en el Sahara Occidental, que s’hauria d’haver celebrat l’any 1992.

A dia d’avui, el Sahara Occidental segueix ocupat pel Marroc, s’hi han edificat murs a diferents zones per evitar els atacs del Frente Polissario, el proces d’autodeterminació esta congelat i les protestes i conflictes violents es repeteixen diàriament.

Ahir la policia Marroquina va desallotjar un campament Saharaui a les afores de El Aaiún a la força, provocant disturbis a la ciutat on policies i ciutadans marroquins es van enfrontar als Saharauis. Com sempre las premsa no ha pogut accedir a la zona de conflicte per informar sobre els que ha succeït.

Veient com ha anat la historia, queda clar que ningú te la intenció de moure un dit pel poble Saharaui, ni pel compliment del drets humans, ni per la llibertat d’expressió, ni per la veu d’un poble que ha patit primer la colonització Espanyola, després la descolonització Espanyola i finalment la colonització Marroquina. Ara be, si uns Marroquins planten una bandera Marroquina a l’illa de “Perejil” hi envien l’exèrcit, però es clar, solucionar d’una vegada per totes i de forma democràtica i pacifica un conflicte del qual l’Estat Espanyol en te part de culpa, això si que no.

Crec que tots els pobles tenen dret a decidir sobre el seu futur i per molt que els dirigents s’entestin a dibuixar fronteres amb bolígraf sobre un mapa, sempre hi haurà una veu que reclami el dret a decidir.

Llegir aquestes noticies i escriure un post sobre elles, et fa pensar que el mon esta molt malament i que tot es mou per interessos econòmics i politics. No importen les persones, ni els pobles, que realment son els que pateixen aquestes decisions.

Barcelona i el Papa de Roma

Que ens esta passant?

Que ens hem tornat boixos?

Si teòricament vivim en un Estat Laic, no entenc tota la parafernàlia que envolta la visita del representant de l’Església Catòlica. El fet que el rebin les autoritats com a Cap d’Estat, que Barcelona en plena crisi hagi d’assumir part del cost de la seguretat, que la televisió publica Catalana (TV3) retransmeti en directe amb programes especials tot el recorregut i la missa que oficiarà a la Sagrada Família i que els veïns de la zona tinguin dificultats per accedir a les seves vivendes hem fa pensar que la teoria de l’Estat Laic es tant sols paper mullat i per quedar be de cara a la galeria.

Ah, i  el Sr. Rajoy ha afirmat que el fet de que el Papa faci part de la Missa en Català es el millor que li ha passat a la nostra llengua. Quin pebrots!! El millor que li ha passat a la nostra llengua es la persistència dels Catalans i de les Catalanes per no deixar en l’oblit la nostra cultura i les nostres arrels, demostrant que ni la censura, ni la prohibició en plena Guerra Civil, ni la repressió per part de l’Estat Espanyol abans i desprès de la transició, poden fer desaparèixer la Llengua de tot un territori.

Hi haurà gent que voldrà assistir a la Missa de la Sagrada Família i el seguici del “papamobil” i o trobo perfecte i totalment respectable, però hem sobra tota la resta.

JO NO T’ESPERO

Torre de Vuit dels Castellers de Vilafranca

Veure un castell a plaça, en directe o per TV, et fa posar la pell de gallina i t’entren ganes de plorar de l’emoció que et transmet. Símbol de la nostra cultura i de la nostra terra, es un exemple de treball en equip, esforç i sacrifici.

Hem d’agrair que TV3, a traves del canal 33, faci difusió del mon casteller amb el programa Quarts de nou, i mes ara que s’ha presentat la candidatura dels castells com a  patrimoni immaterial de la humanitat.

Aquest cap de setmana, una vegada mes, el mon dels Castells ha fet historia. En aquest cas els Castellers de Vilafranca han descarregat la torre de vuit, un castell fins ara inèdit i d’una gran dificultat tècnica. Guaiteu si n’era de complicat que l’anomenaven “la bestia indomable”. 

Moltes felicitats Vilafranca!!

http://www.castellersdevilafranca.cat

L’avi del Filiprim

Llàtzer Escarceller, l’etern actor secundari que mai oblidarem en els seus papers d’avi del Filiprim o de company d’aventures d’en Pepe Rubianes a la sèrie Makinavaja.

Un home que va començar la seva carrera d’actor l’any 1974, a l’edat de 60 anys, i que va anar guanyant renom amb diferents pel·lícules i programes televisius com el Filiprim o Tres i l’astròleg  a TV3.

Ahir va morir als 96 anys, tot un exemple que demostra que l’edat no ho es tot i que les ganes de viure i de fer coses es molt important.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ll%C3%A0tzer_Escarceller

Consum de tabac = Societat malalta

Durant molts anys ha estat de moda tenir una cigarreta encesa als llavis. Sigui per imitació, adoració a artistes rebels o adició, duem molts anys amb una societat malalta pel consum del tabac.

Podríem parlar de malalties respiratòries, coronaries, càncer i un munt de noms tècnics similars a les definicions malaltisses del Dr. House, però també d’una part de la societat que no es fumadora, sotmesa a l’aire viciat de tabac de locals i espais comuns on els no fumadors conviuen amb els que si que ho fan.

Crec que tenir un percentatge tant alt de fumadors no ens fa ser un país modern sinó, tot al contrari, un país malaltís, amb una cultura sedentària mancada d’exercici físic i amb una gran despesa en sanitat actual i futura.

Per sort avui s’aprova la nova llei del tabac, mes restrictiva però amb algunes excepcions i incongruències, per ex. vendre tabac als bars on estarà prohibit fumar, que encara caldria polir. No oblidem que el tabac es una font d’ingressos important en impostos.

Amb la nova llei, a partir del 2 de gener de 2011, estarà prohibit fumar en tos els espais públics tancats, en tot el recinte dels centres sanitaris, encara que estiguin a l’aire lliure – inclosos els accessos, els centres educatius i a les àrees infantils dels parcs.

A partir del 2 de gener de 2011, la societat Catalana serà una mica menys malaltissa.

El Sant Andreu de Cap a Peus fa 30 anys

El Sant Andreu de Cap a Peus és el butlletí de l'Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar. Va néixer l’11 d’octubre de 1980 i és la publicació local més antiga de Barcelona publicada ininterrompudament. Amb més de 25 anys d’història, la revista dóna veu a les reivindicacions de l’AAVV per fer un Sant Andreu millor, tenint en compte el teixit associatiu. És una revista de referència per conèixer l'actualitat andreuenca. (Font AAVV de Sant Andreu de Palomar)

Enguany l’AAVV de Sant Andreu de Palomar esta de celebració amb els actes d’aniversari dels 30 anys del Sant Andreu de Cap a Peus. Pel que he pogut llegir aquest mati a la Vanguardia, es  la revista associativa mes antiga de Barcelona publicada sense interrupció. Jo ja fa temps que dedico mensualment una estoneta a llegir-la (es pot aconseguir els comerços del barri) per posar-me al dia de com estan les coses pel poble.

Us animo a llegir l’entrevista que li fan avui al Genís Pascual ( President de l’ AAVV de Sant Andreu de Palomar) i a la Georgina Rifé (Ex coordinadora de la revista) al diari La Vanguardia.

Entrevista a La Vanguardia

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20101018/54025963727/genis-pascual-y-georgina-rife-las-reivindicaciones-vecinales-no-han-desaparecido-sino-al-contrario-e.html

Web de l’AAVV de Sant Andreu de Palomar

http://www.avvsantandreu.cat/