dimarts, 18 de gener de 2011

El Puigmal, un crit per la llibertat!!

Desprès d’anys d'inactivitat muntanyenca, tot d’una, se’m va despertar el cuquet de la panxa i vaig sentir la necessitat d’agafar el cotxe, marxar ben lluny de Barcelona i respirar una miqueta d’aire pur. Tenir fills et fa replantejar tot el que fas, sobretot mentre son petits, però aquestes vacances de Nadal vaig decidir posar-me les botes i tornar a la muntanya.

El primer cim que hem va venir al cap va ser el Turo de L’home, un cim mític i al ben mig del massís del Montseny. El turo de l’Home te una alçada de 1.706,7 m sobre el nivell del mar i hem va servir per provar com estava de forma. Dos anys abans l’havia fet amb el petit a la motxilla però aquest cop era diferent, un dia entre setmana i tot gelat.

Realment la tranquil·litat que vaig trobar hem va omplir les piles per tot l’any i, per rematar-ho, varem baixar a Cardedeu a dinar un menú de 10€. Desprès de la caminada i amb el fred que feia, el dinar i el talladet final van entrar de collons.

Un cop vaig veure que continuava en forma, va agafar mes força la proposta de meu germà, fer el Puigmal Hivernal. El Puigmal te una alçada de 2.909,6 m i al hivern acostuma a estar nevat i/o gelat, cosa que fa mes dificultós l’ascens i poder fer cim.
 
Fer el Puigmal, amb la que esta caient al país, es va transformar per mi en un símbol, volia bolcar tot el meu esforç per poder fer cim i simbòlicament representar l’esforç que cal fer a Catalunya per reclamar els nostres drets. Volia cridar Llibertat al costat de la creu que hi ha a 2906,6 m, al cim del Puigmal.

Però aquest any la neu a brillat per la seva absència i pujant per Fontalba, no varem trobar gel fins al tram final del cim. Tot i ser un ascens dur, amb uns vents de collons, el fet que no hi hagués gel va facilitar les coses. La vista del Pedraforca nevat, des de l’últim tram fins al cim, va ser espectacular.

Un cop al cim, fotografia de rigor i debat de per on baixar, tornar per Fontalba o baixar cap a Nuria?. Finalment varem decidir baixar cap a Nuria i va ser espectacular. Des del cim fins a les pistes d’esquí era una llengua de gel. La baixada amb grampons va ser al·lucinant.
Aquest dos cims m’han carregat les piles i poder fer el cim del Puigmal, amb el simbolisme de país que representa, no te preu.

8 comentaris:

_MeiA_ ha dit...

Anys enrera era un dels meus hobbys. Ara ho he deixat aparcat. Jo, el cim que recordo amb més carinyo, és quan vaig fer el Matagalls... Sincerament, ara seria incapaç, no estic gens preparada.

Carme ha dit...

Jo prefereixo fer-los quan no hi ha neu ni gel, però tens raó, el Puigmal sempre serà el més apropiat per fer sentir el crit de llibertat!

Que bona falta ens fa aprendre a cridar una mica més!

magazine.cat ha dit...

Hola Cromlec, jo seria incapaç, et felicito per la teva fortalesa.

Salut.

garbi24 ha dit...

és una molt bona manera de desconnectar de tot i poder mantenir la forma

Cromlec ha dit...

Quan camines pels boscos, encara que faci pujada, i sents aquell silenci que tant sols es trenca per una branqueta que cau, pel vent o per algun animaló que salta de branca en branca, te n’adones que viure a una ciutat cosmopolita, en part, es perjudicial per tu i pels teus. Si et poses a pensar, arribes a la conclusió que per aconseguir a la ciutat el plaer que et donen cinc minuts a la muntanya, has de fer moltes coses i la majoria son pagant o estan massificades de gent.

Gracies a tots per comentar.

rits ha dit...

crec que he sentit la brisa de l'aire que vau respirar i tot!!!

mmm, crec que hauria de començar per la Mola i anar pujant.... el Puigmal encara em queda molt lluny!

Ventafocs ha dit...

Jo també he sentit l'aire fred que em recorria el cos. Jo no pujo tan amunt, però m'afegeixo al crit!

El porquet ha dit...

No hi ha res millor en aquest món, i repeteixo, res millor, que desplegar una estelada al capdamunt d'un cim pirinenc.... ooooooh!!!!

Veig que compartim afició!